Vergés es un encuentro

Un par de poemas de Joan Vergés (Barcelona, 1928).





Fotografía: 
Álex Bohe.













A UN CAVALL

Em dol la teva força
que no siguin major reialme els ulls
per fer-te entrar, ardent i vencedor,
al món que estimo i que tu enyores,

ombra d’un subjectat amor,
lligat a rius que no pots estimar
i al repetir-se inclement de la pedra.

I em dol no dur-te
abanderat per un matí d’amor,
com si ja fóssim immortals i encesos*.

*según una interesantísima y a la par bella mujer allegada al poeta por directa consanguinidad, estos últimos tres versos son los mejores que haya escrito Vergés durante toda su vida. Duro, como la vida, pero más bello. Llegar a superarse, ¿quién pudiera cada día?



ARBRE DE LLUM

Avesats al naufragi, el nostre crit
ha retingut l'incendi en pur afany,
mar a l’entorn i nit.

Estimo, com l’ocell en el parany,
l'aire dur i el silenci combatut
on cloure l’ultim plany.

Calladament em creix la solitud,
arbre de llum que és ja la meva mort,
Encesa, de vençut.

del llibre SOLEDAT DE PAISATGES

Joan Vergés


En breve se publicarán las obras completas de este poeta catalán al que han musicado grandes de la cultura, si queréis más datos, fácil: wikipedia en el enlace. Más poesía aquí. Recomendable para crecer, si es que se quiere.

No hay comentarios:

Publicar un comentario