volo amb els dits.
bec el desig.
mulla’m així.
LASCIATE OGNI SPERANZA
Surts de la dutxa amb el cabell mullat
i unes ulleres que revelen més del que voldries.
Baixes d’un cinquè i com que encara fas temps
et mires de prop al mirall de l’ascensor.
Et pintes els llavis i, en acabat, fas aquell so
que feia la mare: un petó cap endins
que t’ha agradat rebre, i seductora somrius
mentre t’assalten arrugues que no vols veure:
et tapes la boca amb urgència.
Llavors entre els dits, deixes anar l’alè
i la boira al vidre suavitza expressions
i et tens al davant com en una foto antiga
que amb l’índex redibuixes per tenir els ulls més grans.
Però el viatge s’acaba i, abans d’obrir la porta,
poses ordre a les solapes com agafant impuls,
un gest cinematogràfic que accentues
omplint els pulmons, i et dius:
«això és el dejà vu de cada matí», i penses:
si visqués al desè tindria el doble de temps
per reinventar-me i preparar el veritable
descens, el que comença aquí, just ara.
DIUMENGE
És diumenge des del llit
i no saps quin temps fa a fora
(incògnites que no venien al contracte
d’un segon pis, tercer real, tot interior).
Mandrosa, vas conquerint l’espai
d’un llit de matrimoni que no escau
al complement ni ofereix resistència
i penses què seria llevar-te acompanyada,
l’alegria de fer el mort quasi flotant
en algun somni, sabent que l’escalfor
d‘un cos dormint et fa de boia.
Només d’imaginar-t’ho ja somrius
quan l’amenaça de pluja sobta el coixí
i et retreus voler tot el que vols, i dius
escoltant-te la veu, que encara té son:
l’amor romàntic alimenta les putes,
l’amor romàntic alimenta les putes.
Però ni amb la repetició t’has convençut.